Cinquens a la llista, i de baixada

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
16 gener, 2018
Editorial: 168
Fecha de publicación original: 18 mayo, 1999

Hostes vingueren que de casa ens tragueren

La situació del castellà “empitjora” a Internet. Segons “El español en el mundo. Anuario del Instituto Cervantes 1999”, l’única llengua que ha crescut a la Xarxa és l’anglès (70% de les planes), darrera del qual venen el japonès (5%), l’alemany (3,3%), el francès (1,9%) i el castellà (1,5%). Pedro Maestre, director del Centro Virtual Cervantes, sens dubte la unitat més activa a Internet en pro de la presència del castellà, fa responsable d’aquest descens el “poc interès dels hispanoparlants per posar els seus continguts en castellà”. Maestre senyala la clamorosa manca d’una cultura informativa en els països hispanoparlants, des d’Espanya fins a la resta de l’Amèrica Llatina. Però aquesta no és l’única causa i, en la conjuntura actual, potser ni tan sols en sigui la més important. Després del creixement quantitatiu previsible del castellà els darrers anys a la Xarxa a causa de l’augment de la població connectada en els països hispanoparlants, ara s’experimenta un retrocés perquè els factors determinants comencen a ser els “qualitatius”. I aquests ja no són fàcils de resoldre.
Encara que sembli irònic, si ens atenem només als criteris quantitatius –creixement constant de la població internauta castellanoparlant– la situació hauria de ser molt diferent de la que exposa l’anuari de l’Instituto Cervantes. D’una banda, la població bilingüe anglès-castellà probablement ha tocat sostre el darrer any mentre que, de l’altra, augmentava el nombre de persones que només parlen castellà, o que són bilingües però no en anglès. A mesura que s’han anat obrint espais nous a Internet, com la salut, l’educació, la tercera edat, l’art o els sistemes d’informació locals, la necessitat de disposar de més continguts en castellà hauria d’haver augmentat. En canvi, això no està succeint o, al menys, no al ritme de creixement de la població internauta. Encara que les xifres de l’anuari no expliquin tota la veritat, ja que fan referència a planes web. L’ús del correu electrònic ha experimentat els darrers anys un creixement notable i això es tradueix en la proliferació de llistes de discussió. Però la qüestió de la manca de continguts continua present com un dit acusador de la nostra dificultat per convertir la llengua en una indústria de la informació.

Tal com jo ho veig, aquí s’estan conjugant diversos factors que, amb el temps, cada cop pesaran més en el destí del castellà a la Xarxa i, conseqüentment, en el desenvolupament d’una cultura digital adaptada a les necessitats que la Societat de la Informació ja s’està plantejant. Malgrat que la llista és llarga, esmentaré els cinc punts que em semblen més evidents (i que és més urgent abordar) a Espanya i l’Amèrica Llatina, no necessàriament per ordre d’importància:

1.- Les infrastructures deficients de les xarxes telefòniques i el preu alt que cal pagar per accedir-hi, que impedeix que la majoria de la població hispanoparlant incorpori Internet en la seva vida quotidiana. L’informe de Forbes sobre l’estat d’Internet a Europa destacava aquest aspecte en el cas d’Espanya. Telefonica té una gran responsabilitat en aquest sentit. La manca de velocitat de les comunicacions, la política rígida d’interconnexió, una estructura de tarifes feta per a l’enemic, les escasses inversions per millorar les xarxes de telecomunicació i la inflexibilitat de l’arquitectura d’aquestes conspiren contra les noves remeses d’internautes, que naveguen més amb l’ull girat cap al taxímetre que no pas cap a les oportunitats que Internet els ofereix. I si per aprofitar aquestes oportunitats cal esperar tant per veure-les o patir talls constants de les comunicacions, continuar parant atenció a la pantalla ja és tota una heroïcitat.

2.- El volum de la nostra indústria de continguts és insuficient, tant a escala individual com col.lectiva, d’una banda, com des de la perspectiva mental, de l’altra. Això és degut, en gran mesura, a un error espectacular de percepció sobre com funciona aquesta indústria en un context com Internet. Per un costat, la majoria de grans empreses encara no han detectat quins són els seus continguts propis, ni com haurien de preparar-los per competir a Internet. La globalització continua essent per a elles un fenomen extern que no té res a veure amb la seva organització interna. Error cras. Per l’altre, les que han descobert el ciberespai adopten immediatament una actitud força curiosa d'”això és meu i no m’ho prendrà ningú perquè sóc la millor”. Desconeixen que a la Xarxa les posicions dominants –amb les que somien tan bon punt injecten Internet en els seus discursos– duren tant com un congrés de daines inspeccionat per una manada de lleons. L’economia digital es basa en la interrelació d’una diversitat àmplia d’actors i en fluxos de comunicació impredictibles. Si a això hi afegim que la innovació a Internet encara no té el prestigi social que li permeti difondre’s a través de la Xarxa com a productes d’èxit (excepte si els mitòmans de sempre ens venen tot el que ens arriba des dels Estats Units), aleshores tenim un quadre en el qual resulta força miraculós fins i tot que tinguem alguns continguts en castellà.

3.- L’apogeu de la cultura del màrqueting i el malbaratament. Administracions, empreses, entitats, corporacions de signe divers, etc., prefereixen invertir en gestos mediàtics per a una posteritat de pocs dies que no pas en el desenvolupament de la indústria de continguts propis. Els acords grans i espectaculars guanyen titulars en els mitjans de comunicació de masses (Retevisión-Excite, portals de tots colors, etc.) però després no es tradueixen en productes apreciables i valorats a la Xarxa. És pa per avui, fam per demà.

4.- Falten “intel.lectuals orgànics de la Xarxa” capaços de pensar i filosofar sobre les implicacions del canvi social que està tenint lloc i, al mateix temps, de trencar els llaços amb la nostàlgia d’un món que desapareix. No n’hi ha, i això col.labora en el retard del castellà a la Xarxa. D’altra banda, l’administració pública juga un paper ambivalent pel que fa a Internet. D’un costat, es felicita per les oportunitats extraordinàries que un món en xarxa obre i, de l’altre, o bé no posa els mitjans per crear-lo o bé n’enfatitza els angles més emparentats amb polítiques de seguretat, censura o control, és a dir amb el mitjà. Si es vol que els continguts en castellà es converteixin en els fonaments d’una cultura digital basada en la llengua, intel.lectuals i figures públiques haurien de conèixer i animar l’allau creativa tempestuosa que les xarxes estan experimentant i que afecta l’economia, la política, el lleure, tots els sectors socials, qüestions com la marginalitat, l’exclusió o l’atur, tots ells temes que ocupen molt d’espai en discursos públics buits de solucions.

5.- Finalment, el destí de la llengua com a indústria, en un món en què la informació actuarà com a element organitzador de l’economia, estarà unit a la seva capacitat per expandir Internet cap als aspectes més quotidians de la vida ciutadana. Descobrir les noves oportunitats, enllaçar comunitats els interessos comuns de les quals són envoltats pel vel opac de la manca d’interrelació, envair els terrenys que fins ara han romàs parcel.lats amb molta cura per una mena de coneixement elitista, són algunes de les tasques pendents en les quals els continguts en castellà amb prou feines han entrat. En el fons, es tracta de fondre la cultura del que és real en la cultura del que és virtual i vehicular aquest trànsit a través de la llengua. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres traduint els seus productes, com ja ha passat davant la parsimònia dels que tot i que tenen els ressorts per plantar-hi cara prefereixen unir-se a aquest carro en pro del màrqueting mediàtic. Aquesta és una actitud més còmoda que clavar colzes i desenvolupar continguts propis. I és una de les tantes que contribueix a mantenir-nos en la cinquena posició de la lliga de llengües a Internet, malgrat que el castellà és la segona en l’occident del món real.

Traducció: Eulàlia de Bobes.

print