Canvi cultural

Luís Ángel Fernández Hermana - @luisangelfh
26 novembre, 2018
Editorial: 259
Fecha de publicación original: 20 marzo, 2001

Bona fama roba tapa

Les noves tecnologies de la informació,Internet, l’economia digital. Quina moviment!És clar: cal canviar. He de canviar. Compro elfòtil del canvi. L’endollo i, amb un sanglot detant en tant, funciona. Adquireixo una adreçaelectrònica. Ja tinc l’arrova. Em connecto. Uaaaaau!!Fins a on arriba el ciberespai?!! Jo, aquí, totsol, davant la màquina. Allà, a l’altra banda,milions de persones. I no paren de donar-me informació.Jo… també en dono? dec estar a l’altura? Arribael més complicat: amb el canvi em socialitzo.Això com es fa a través d’un ordinador? Com esviu “en línia”? Quan les coses canvien, canvientotes. Entre altres, la meva relació amb els demés.Ho accepto? com ho faig? Quin embolic! Fins aquin punt estic disposat a descobrir gent o cosesnoves, si ja costa prou descobrir les que ja conec?Bé, són les regles del joc, a Internet hom estableixnoves relacions, apareixen noves oportunitatsi… gent que em mira malament perquè, segonssembla, no faig les coses com cal, o amb qui calo quan cal. Sí, és clar, això també forma partdel canvi, però aquest canvi ja m’està atabalant.Què faig? On són els punts de referència? Llegeixoalgun llibre? Continuo o deixo de ser un ciutadàde l’era de les noves tecnologies? No això darrer,mai.

Els darrers tremolors de l’anomenada nova economiahan obert un debat interessant sobre l'”estatd’Internet”. Hi ha arguments de tots colors. Lescoses no xuten perquè no hi ha “massa crítica”d’usuaris, o perquè aquests no estan disposatsa acceptar el que és bo, bonic i barat que fanles empreses o, en definitiva, perquè ningú noestà disposat a pagar al ciberespai per cosesper les quals paga en el món real, i així no anemenlloc. Com sempre, hi ha a alguna cosa del certen tot plegat. Però no sembla que sigui causasuficient per disseccionar un fenomen com el quesuposa la jove societat de xarxes. Ni disposemd’eines afinades per mesurar les diferents capesque conformarien aquella massa crítica (i quani com podem abastar la barreja explosiva entrepoblació novella i experta a Internet), ni tansols parlem del mateix quan surt a la conversala qüestió de la informació de pagament.

Em sembla més important, per exemple, el desfasamentevident entre la percepció, d’una banda, que lesxarxes (de tota mena), particularment Internet,estan conformant un món canviant que no ens podemperdre sota la pena de ser condemnats a l’ostracismeen els llimbs dels retardats i, de l’altra, l’adequacióde les pautes de comportament –personal, col.lectiu,empresarial, institucional– a aquests canvis.No és el mateix comprar un ordinador per vestir-sede noves tecnologies de la informació que incorporara les rutines diàries el que podríem anomenar,sense aprofundir més per ara, “la vida en xarxa”.Vivim envoltats d’exemples d’empreses i organitzacionsque destinen més diners a anunciar que són a laxarxa que no pas a la xarxa en si. Per tal deno “perdre el tren del futur”, de la plana webenfora hi ha una inversió considerable en recursosfinancers i humans. De la xarxa endins, cap al’organització, si hi ha algú que contesti elcorreu electrònic se’l considera quasi bé un malversament.

Cal un pont de plata per superar aquesta distànciaentre el canvi cultural abstracte (“hi he de ser”)i el canvi cultural concret “”hi sóc així”). Ila solució, per descomptat, ha de venir de labanda de l’educació, entesa com a alfabetitzaciódigital i no com a un cúmul d’ordinadors endollatsi connectats sense que hom sàpiga gaire bé perfer què. Dit d’una altra manera, hem d’entendreque no som davant un simple canvi tecnològic,per participar en el qual només cal augmentarla densitat de xips per centímetre quadrat d’individu.La tecnologia, com sempre ha passat, vehiculaen el fons un canvi social. I en aquest cas lestecnologies informacionals estan possibilitantun canvi social d’implicacions molt àmplies acausa de la dimensió quantitativa i qualitativaque tenen.

Un canvi, a més, recolzat en tres dinàmiquesdiferents que dificulten enormement la pretensióestadística tan d’aquesta època, l’intent de capturar-loen una fotografia nítida per treure conclusionssobre com evoluciona: 1) passa en xarxes conformadesper persones, col.lectius i organitzacions; 2)la mida d’aquesta població canvia constantment,cada segon, cosa que genera barreges de resultatsimprevisibles; i 3) l’única forma de relació entreels integrants d’aquesta població és comunicar-seper intercanviar informació que ells mateixosgeneren. Cadascuna d’aquestes dinàmiques és unaincògnita des del punt de vista de la quantitati la qualitat. Per això els intents de mesurar-lestopen constantment amb una realitat difusa, difícilde copsar. Internet, de la mateixa manera quel’Univers, té una regió molt àmplia de “matèriafosca”, a la qual no hi arriben els cercadorsi ni tan sols les consultores, que ja és dir.Però allà hi ha gent.

Quines dimensions reals té Internet? Quantagent ens perdem perquè no tenim els sensors queen captin la presència? el 90% del total? Segonsels mesuraments puntuals que el sistema Inktomi ens ofereix, a la Xarxa ara hi ha mig bilió deplanes, aproximadament. I els cercadors amb proufeines graten la superfície d’aquest oceà de bits.Qui viu en aquesta regió digital que els cercadorspassen per alt i que, segons sembla, molt pocagent coneix? Realment no hi ha vida més enllàdels cercadors més coneguts? Aquella zona de laXarxa té algun pes real en molts dels problemesque li alleven actualment? És un pes mort o unpes viu? Si no tenim respostes clares sobre totaixò, i no les podem tenir perquè estem parlantde coses que desconeixem, em sembla que aleshoresens movem amb anàlisis reduccionistes quan intentemexplicar “què passa a Internet”., com si volguéssimelaborar una teoria del funcionament de l’universa partir de l’òrbita d’un planeta del nostre sistemasolar.

El problema, segons el meu parer, és que oblidemla relació que hi ha entre els tres punts esmentats:xarxes, població en expansió i intercanvi permanentd’informació (que origina un creixement constantde la informació disponible). I en lloc d’analitzar-losseparadament com ens revelen quasi totes les estadístiquesque les consultores de la Xarxa ens ofereixen(som tants ací o allí, aquell grupet es dedicaa fer tal cosa, aquests cercadors ens mostrenallò, el “lloc més popular” d’Internet és aquest,etc.), que en el fons són agrupacions de xifresd’origen dubtós i poc valor de mesurament, caldriaexaminar de quina manera la creació de xarxesa la Xarxa queda afectada per la dinàmica de poblaciói quina mena d’informació –i de quin valor–origina. Possiblement aquest és un dels eixosdel canvi cultural al qual, d’una manera o altra,oferim resistència malgrat la nostra decisió –méso menys important– de formar part de la Societatdel Coneixement. En el proper editorial intentaréavançar algunes idees sobre aquesta qüestió.

Traducció: Eulàliade Bobes

print