Ja pots xiular, ja, que si l’ase no vol beure…

El 53è Congrés Mundial de Periòdics, que va tenir lloc fa un parell de setmanes a Rio de Janeiro, va esdevenir un aparador excel.lent del que ha significat la irrupció d’Internet per als mitjans de comunicació, que des d’aleshores es van guanyar el cognom de “tradicionals”. En tot just un lustre de funcionament de la web a tota màquina les empreses de comunicació s’han vist obligades a redefinir el seu àmbit de negoci, la manera de treballar, el tipus de producte que col.loquen al mercat i amb qui ho fan. Com es va fer palès a la reunió de Rio, fins i tot ha sorgit una nova política d’aliances que traspassa totes les fronteres conegudes, tant entre empreses com entre àrees d’activitat. L’estrella de l’esdeveniment va ser el “reporter multimèdia”. El debat, per fi, no va ser dominat per la polèmica estèril sobre si el bit liquidarà el paper. De fet, el que es va trobar a faltar va ser precisament l’anàlisi de l’impacte de la tendència contrària: la “transformació” dels continguts d’Internet en el material dels futurs diaris de paper.

Com havíem dit en diversos editorials al llarg d’aquests anys, la proliferació de nous mitjans de comunicació a la Xarxa apuntava, fonamentalment, a la necessitat que les empreses periodístiques tradicionals s’adaptessin a les noves condicions. Enmig del brogit de les discussions bizantines (el paper desapareixerà? Internet absorbirà tots els altres mitjans, ràdio, TV i premsa impresa?, etc.), en pocs anys la situació ha fet un tomb interessant. Sense abandonar alguns dels seus trets d’identitat –segons el meu parer, precisament els més problemàtics, com el d’aferrissar-se a la notícia com a element diferencial de la seva activitat–, els mitjans tradicionals, particularment els dels països industrialitzats, han acceptat el repte de reconvertir-se a empreses d’Internet. Com ho estan fent i cap a on apunten les seves estratègies és una altra cosa. Però, tal com deia el lema del congrés, no hi ha dubte que som enmig d’un procés interessant orientat a “Tornar a inventar l’empresa periodística”. El subtítol, “estratègies i encerts”, deixa entreveure la complexitat de la qüestió.

Per exemple, l’Orlando Sentinel, del grup Chicago Tribune, va presentar el que va anomenar “reporter del futur”. En la presentació es va situar aquest individu davant una eventualitat quotidiana: arriba a la redacció la notícia d’un crim (com? des d’on? emesa per qui? no queda clar, però ha arribat la notícia). El redactor llança immediatament la notícia a Internet (encara no ha vist res, però se suposa que la font és de fiar, hmmmmm). Equipat amb un ordinador portàtil, un telèfon mòbil, una minicàmera de vídeo i un quadern (i el paraigües?), surt al carrer. Va a l’escena del crim, des d’on amplia la notícia per a tots els que són connectats a la Xarxa, de passada envia una primera crònica des del mòbil per a la ràdio i fa el mateix amb les primeres imatges per a la televisió. I això només és el principi.

Torna a la redacció, col.lecciona les cròniques dels altres mitjans i les cuina amb ingredients propis per escriure el reportatge que apareixerà l’endemà al diari de paper. Mentrestant, continua actualitzant la notícia al llarg del dia per a la ràdio, televisió o Internet. Som davant el reporter multimèdia. D’acord amb Keith Wheeler, editor de l’Orlando Sentinel, gràcies a aquesta manera de treballar el nombre de lectors del seu diari ha augmentat un 15%. Però no va aclarir si això té alguna cosa a veure amb la qualitat dels continguts o la compassió del públic envers aquests periodistes que tant s’esforcen, i que de sobte han estat reconvertits en corresponsals de guerra urbans. I pel mateix sou.

L’os més dur de rosegar per a l’empresa periodística continua essent la relació amb els lectors. “Recollir les demandes de les noves generacions de lectors” és el nou crit de guerra que va ressonar a Rio i que, sens dubte, sentirem un i altre cop els propers anys. Però les dificultats en aquest cas són estructurals i es corresponen amb la manera de percebre els mitjans el seu propi paper en tant que vehicles de comunicació. Per a ells, els continguts són el resultat del treball especialitzat de redaccions que serveixen audiències més o menys indiferenciades. Aquesta mena de producte, d’èxit indubtable en la societat industrial, és precisament el que és qüestionat a la Societat de la Informació. Avui dia vivim impregnats d’informació procedent de les fonts més diverses i multitudinàries, algunes d’elles, per cert, mitjans de comunicació. I la immensa majoria d’aquestes fonts són noves, no tenen més de cinc o sis anys, i van ser creades i s’han forjat en xarxes electròniques en què, per definició, hi ha la possibilitat d’un alt grau de participació i interacció de tots els usuaris.

Això ha generat un volum colossal de continguts –malgrat que amb prou feines és un bri de pols en comparació amb el que veurem els propers anys– de la procedència, temàtica i àrees d’interès més variades. Alguns tenen el “genuí aroma d’Internet”, és a dir, no es podrien haver manufacturat d’una altra manera. Ens trobem, doncs, en un encreuament fascinant. D’una banda, els mitjans de comunicació tradicionals, com van assegurar amb certa alegria apressada a Rio de Janeiro, estan suportant raonablement l’embat d’Internet i s’estan adaptant a les noves circumstàncies per evitar la pèrdua de lectors en favor del medi digital. I d’una altra, en aquest medi ha sorgit una nova manera de generar continguts dels quals no podem disposar en els mitjans tradicionals. Continguts creats a moltes mans, en milers de llocs diferents. Continguts on s’expressa una mena d’intel.ligència nova, col.lectiva, excitada pels assumptes que interessen directament els seus rotagonistes.

N’hi ha prou amb visitar alguns llocs (Brint, Everything, en.medi@) per comprovar la qualitat i l’interès d’aquests continguts, que apareixen a la Xarxa sense que calgui carregar càmeres, mòbils, gravadores, quaderns o paraigües. Aquest és el nou assalt que en un futur immediat hauran de suportar els mitjans de comunicació tradicionals: l’aparició d’aquests continguts en suport de paper, en ràdio i fins i tot a la TV. No cal tenir una bona bola de cristall per comprendre que Internet està covant el que consistirà la matèria de la propera generació de mitjans en suports “tradicionals”. Són continguts intel.ligents, expressen en gran mesura un arc d’interessos de gran calat públic, són fabricats per la mateixa audiència i, per ara, només són accessibles per quells que estan connectats. És una limitació ridícula que una nova indústria de la comunicació haurà de resoldre.

Els milions de persones no connectades a les xarxes, o que es connectaran fonamentalment a través dels mòbils, no tindran accés durant gaire temps a aquests continguts que es troben, en general, en nous mitjans nascuts a Internet. A mesura que el grau d’intel.ligència de la web es difongui i augmenti, també augmentarà la necessitat d’exportar aquests continguts digitals al món atòmic. La qüestió que caldrà dilucidar aleshores (és adir, demà passat) és si això succeirà a través de mitjans periodístics semblants als que hem conegut fins ara o, al contrari, si veurem modalitats noves també importades directament des d’Internet. Per exemple, diaris gratuïts com els que comencen a abastar audiències significatives a les grans capitals.

Traducció: Eulâlia de Bobes