Prou dejuna qui mal menja

La Cimera del Clima a Buenos Aires va acabar amb l’ampolla de vi plena fins la meitat. Per a uns és mig buida i per a d’altres mig plena. Els “pessimistes” són els que estan en primera línia de foc, els que saben que plou per a tothom però que ells no es podran aixoplugar enlloc ni tindran manera d’assecar-se a temps per recuperar la vida. Els “optimistes” confien plenament en les seves arques curulles per fabricar-se un gran paraigua que els protegeixi de les turbulències del clima que la ciència prediu. I entre tots dos grups hi ha la incapacitat dels governs i la indolència del poder econòmic per arbitrar mesures que disminueixin, en la mesura del possible, els efectes d’un canvi climàtic més que previsible destinat a sacsejar la societat global. Més que mai, aquesta possibilitat –el disseny d’estratègies innovadores, factibles, eficaces i participatives sobre el medi ambient– està anant a parar a mans dels ciutadans d’arreu del món. Això aviat és dit, i només podrà passar a través de la creació de xarxes abocades a aquesta finalitat.
Els propers anys seran un festí per als que fan recerca sobre malalties. Per a ells, el canvi climàtic es convertirà en una causa a la recerca d’un bon catàleg de patologies. Com passa amb Internet. En aquests moments, com a mínim hi ha sis estudis, dels quals se’n tingui notícia, sobre l’impacte de la Xarxa en la salut dels usuaris, i particularment sobre la nostra propensió malaltissa a convertir-nos en addictes a les planes web, el correu electrònic, l’FTP o el que sigui, sempre que sigui entre ordinadors. Sobre la “desesperació” per establir relacions amb comunitats virtuals per abastar certs objectius, com el d’aconseguir més participació en el procés de presa de decisions (pensem, per exemple, en Telefónica) o la pretensió de transferir tecnologies “amistoses” amb el medi ambient, encara no n’hem sentit res. Però a aquests temes ja els arribarà el torn.

Mentrestant, amb prou feines se’ns diu res mitjanament intel.ligent sobre l’estima incurable al cotxe particular que milions i milions de persones pateixen a tot el món. I aquesta sí que és una drogodependència global, irresistible, irrefrenable, que en molts casos es comença a satisfer a la pubertat i ja no es perd fins la tomba… a la qual precisament molts sovint s’hi arriba en cotxe. Els efectes patològics d’aquest “penjar-se” de les rodes són visibles a totes les escales, des del canvi climàtic a l’estat del temperament emocional de conductors i vianants, és a dir de ciutats senceres. Per no esmentar l’impacte que l’auto té sobre la salut física d’uns i altres, de vegades amb conseqüències definitives de la mena del “Game Over”.

El cotxe és en aquests moments la causa del 30% mundial de les emissions contaminadores que influeixen sobre l’efecte hivernacle. A més, és l’element organitzador de les xarxes de transport que expandeixen el contorn urbà a través de múltiples retícules viàries. Al voltant d’aquestes hi creixen les urbanitzacions, els residus, els focus de contaminació i els receptacles de la immigració extrema: els nouvinguts a la ciutat, de vegades des de països molt llunyans, a la recerca del seu tros de supervivència, les classes professionals a la recerca de la il.lusió d’una pacel.la de camp edificada, o els que són expulsats cap als marges en un procés cada cop més fort de segregació espacial entre l’habitatge i el lloc de treball. La llançadora que teixeix aquesta malla humana i ambientalment insostenible és el cotxe. Si tinguéssim una cosa semblant a Internet, amb el reclam privat i l’aura que té de llibertat individual per sobre de qualsevol altra consideració, la Xarxa es moriria en un parell de dies. Afortunadament, el planeta encara és una mica més resistent.

La reunió de Buenos Aires ha convertit aquest “encara” en un interrogant que busca una data. Els països rics han decidit jugar la carta de l’acceptació dels canvis climàtics, siguin de la naturalesa que siguin. En aquest joc macabre, més de 4/5 parts de la humanitat hi tenen ben poc a dir ara mateix. Cada tifó, cada inundació, cada sequera, es converteix immediatament en un increment notable del deute extern, de la seva dependència de l’ajuda exterior i de la reproducció sens fi del cercle de la pobresa. Donada la postura dels governs d’un i altre signe, en els propers anys la qüestió que anirà guanyant cada cop més entitat social serà fins a quin punt els ciutadans dels països rics voldran i/o podran utilitzar els seus recursos abundosos per col.laborar activament, personalment, en generar les bases d’un canvi d’aquesta situació. I amb “recursos” no vull dir donacions o ajudes humanitàries d’aquesta mena, sinó proporcionar educació, informació, coneixements i tecnologies apropiades. Perquè, cada cop més, la gestió d’aquests recursos és en mans d’individus i col.lectius socials mercès a les tecnologies de la informació.

Des de les primeres reunions del que després va ser el Grup dels Països No Alineats, a Bandun els anys 50, fins avui, la pedra contra la qual s’han estimbat tots els intents d’aquests països de canviar el seu destí ha estat la transferència de tecnologia. Les nacions industrialitzades han utilitzat els seus drets de propietat intel.lectual sobre la innovació tecnològica com a filtre dispensador de favors als països fidels, independentment dels seus règims polítics, de l’estat de les seves poblacions o de les necessitats específiques de cada nació. El discurs de la defensa dels drets humans ha encobert, en la gran majoria de les ocasions, una disputa soterrada sobre el control de tecnologies i el ritme de transferències.

Com és lògic, la Cimera de Buenos Aires també va tenir un fòrum sobre la transferència de tecnologia, ja que aquest aspecte juga un paper crucial en la complexa arquitectura del Tractat del Clima. Només si es disposa de tecnologies “netes”, eficients i barates es pot començar a parlar de reduir les taxes d’emissió de gasos contaminants, de millorar els processos productius i de modificar alguns dels estils de vida més malgastadors. I com ha passat tantes altres vegades, el fòrum sobre la transferència de tecnologia va acabar amb la promesa que “els països vulnerables a l’impacte del canvi climàtic rebran més recolzament perquè planifiquin mesures concretes d’adaptació”. És a dir, res. Malgrat això, la transferència de tecnologia, amb tot el seu entorn d’informació, educació, formació i aplicacions, és un dels aspectes de les relacions Nord-Sud en els quals Internet potencialment pot desenvolupar un paper central, donada la seva capacitat per a la disseminació anàrquica de coneixements per sobre i per sota de les fronteres. Des d’aquest punt de vista, la Xarxa ens pot oferir l’oportunitat de trobar respostes als reptes ambientals que els polítics ni tan sols han estat capaços de formular encara com a preguntes vàlides.

Traducció: Eulàlia de Bobes.