Joia de diumenge no dura fins dilluns

La cimera de Lisboa de la Unió Europea ha gravitat, com mai no havia passat fins ara, al voltant de les tecnologies informacionals. Com si s’haguessin cansat de sentir arreu, sobre tot en el Producte Interior Brut i la balança de pagaments, que els Estats Units duen un avantatge substancial respecte d’Europa en el desplegament de les xarxes, amb repercussions econòmiques indubtables, i potser inabastables, els mandataris de la Unió Europea varen decidir donar suport al desenvolupament massiu d’Internet. Com a mínim això és el que diuen els grans titulars sobre la trobada. El programa aprovat a la capital portuguesa és farcit de regals propis de fa uns quants Nadals (pel retard): l’any que ve totes les escoles europees tindran accés a Internet i el 2003 tots els europeus arribaran als serveis públics per aquesta via. Mentrestant, aquesta mateixa setmana els que érem reunits a Albacete pel Consell Econòmic i Social de Castella-La Manxa vàrem comprovar que, com diu el president d’aquesta entitat, Antonio Pina Martínez, “una cosa és sentir que truquen i l’altra és aixecar-se per obrir la porta”.
En la “Jornada sobre Societat de la Informació i Mitjans de Comunicació” hi va tenir més transcendència l’activitat als passadissos que les intervencions dels ponents, com acostuma a passar en aquestes trobades. Entre els assistents hi havia gent de diferents pobles i ciutats de Castella-La Manxa, genuïnament amoïnats pel caire que està prenent la Societat de la Informació per a ells.

Aquesta regió és de les que menys empren les tecnologies informacionals a Espanya (que per si mateixa ja és a la cua d’Europa): les empreses amb prou feines fan incursions al ciberespai, els centres públics no han fet la “reconversió cultural” que ja no es pot posposar més per ocupar els espais virtuals i, sobre tot, les infrastructures –llegiu, sobre tot, Telefónica– no afavoreixen l’estampida popular cap a Internet.

El quadre és senzill: a les operadores de telecomunicació no els interessa invertir en banda ampla en poblacions que no permetin aconseguir economies d’escala. Això, com van dir diverses autoritats d’aquesta regió, és la norma a Castella-La Manxa. Ja ho va explicar Cervantes: el territori és molt gran i les ciutats i pobles molt petits (Albacete, 160.000 habitants, és l’única de tota Castella-La Manxa amb operador de cable). Un simple cop d’ull al mapa permet comprendre, amb tota profunditat, l’abast de l'”exclusió social” en l’era Internet quan són els criteris neoliberals, precisament els que s’han aprovat a Lisboa, els que determinen la penetració real de la Societat de la Informació.

“Què ens passarà a nosaltres? haurem que quedar fora d’aquesta revolució? no tenim res per oferir ni res a rebre? hem d’acceptar que els nostres ciutadans quedin marginats de l’economia del futur?”. Així interpel.lava alguns dels representants de Telefónica que eren a la Jornada un dels empresaris de la regió. La resposta d’aquests era invariablement la mateixa, ja que és la línia oficial de l’empresa: “Nosaltres no som els únics que hem d’invertir. També hi ha altres operadors”. Però cap d’ells té accés al bucle local, el tram final que arriba a l’usuari, on Telefónica continua exercint un monopoli asfixiant. I en aquest coll d’ampolla s’hi condensa una gran part dels problemes que els ministres europeus van destacar a la cimera portuguesa. Allí no hi ha banda ampla, l’accés és car, la tarifa plana és un subterfugi buit, i quan l’usuari es decideix a superar aquests inconvenients, esdevé un navegant lligat de mans per les limitacions pròpies de l’accés i els riscs d’una factura indesxifrable.

A més de l’experiència que ja vàrem comentar d’Extremadura, alguns pobles i ciutats menors però amb un creixement demogràfic interessant, com és el cas d’algunes poblacions de la província de Ciutat Reial, comencen a somniar tocant de peus a terra. Les empreses locals de televisió per cable, aliades amb els ajuntaments, estan cercant finançament en la Unió Europea, el govern central, l’autonòmic i la iniciativa privada per convertir les seves línies actuals de cable coaxial en fibra òptica que arribi fins a l’habitatge de l’usuari.

Malgrat que aquest panorama no convida a fer diagnòstics triomfalistes –com es van permetre alguns mandataris de la Unió Europea en parlar de la “nova economia”–, els castellans s’han entossudit a buscar sortides, amb les operadores de referència o sense elles. A Albacete també hi van aparèixer els gèrmens dels Operadors Personals de Serveis d’Internet (OPSI), dels quals parlàvem la setmana passada. A més de l’experiència que ja vàrem comentar d’Extremadura, alguns pobles i ciutats menors però amb un creixement demogràfic interessant, com és el cas dd’algunes poblacions de la província de Ciutat Reial, comencen a somniar tocant de peus a terra. Les empreses locals de televisió per cable, aliades amb els ajuntaments, estan cercant finançament en la Unió Europea, el govern central, l’autonòmic i la iniciativa privada per convertir les seves línies actuals de cable coaxial en fibra òptica que arribi fins a l’habitatge de l’usuari.

D’aquesta manera no només podrien subministrar accés a Internet a pobles sencers, sinó que també esdevindrien els operadors de telefonia, amb la qual cosa posarien en qüestió l’hegemonia de què fins ara han gaudit Telefónica i algunes corporacions de la mateixa família. Com feia notar un d’aquests operadors, “si aquests projectes arrelen, les telefòniques perdran de cop, d’avui per demà, la clientela de pobles i ciutats sencers”. La qual cosa obre un seguit de perspectives interessants sobre el paper d’aquestes empreses en la Societat de la Informació, el poder i presència de les quals fins ara s’ha basat en una política orientada a mantenir i ampliar els llistats de clients.

D’altra banda, la potencialitat d’aquestes intranets en pobles i ciutats petits és evident. Mentre que en diferents punts de la geografia del ciberespai el comerç electrònic entre empreses (bussiness to bussiness) és el que comença a arrencar com a abanderat del que és global, en aquests altres àmbits serà el consumidor final qui defineixi la naturalesa –i modalitat– veritable del comerç electrònic local. Les necessitats que tingui, com es pot deduir de l’enfoc d’aquests projectes i del que manifesten les poblacions afectades, tenen ben poc a veure amb moltes de les idees brillants sobre el comerç electrònic que proliferen a la Xarxa sense tenir gaire en compte com es desplega aquesta a partir de la participació i intervenció dels usuaris. Aquest és un tret definitori que no existeix a cap altre mercat i que desfà els paternalismes com si fossin terrossos de sucre enmig d’un aiguat. Esperem que la Unió Europea també comprengui aquest aspecte de les xarxes, encara que el discurs predominant a Lisboa era impregnat de dosis “dirigistes” importants i inquietants, molt a to amb la dialèctica neoliberal.

Traducció: Eulàlia de Bobes