El ca no bordarà si no sent alguna cosa

Com en paleontologia, hi ha moltes maneres de desxifrar els estrats d’Internet, sobre tot els que s’han acumulat els darrers cinc anys, des que la web es va popularitzar i el pantà digital es va desbordar a causa de l’activitat de moltes espècies. Un dels mètodes és “digues-me qui és a l’auditori i et diré a quin any som”. Els canvis en la composició social dels que assisteixen a cursos i seminaris dedicats a la Xarxa a Espanya, sobre tot els de pagament, són un indicador fiable, possiblement el més fiable, per datar Internet. Ara ens trobem en un període especialment difícil i espinós. Després de deixar els assumptes de la xarxa en mans d’altres instàncies de les seves empreses tradicionals, els auditoris i aules es comencen a omplir de directius amb responsabilitat, directors generals de diferents departaments amb pes decisiu en el procés de presa de decisions. Amb ells, encara que no hi estiguin necessàriament barrejats, hi ha els directius d’empreses d’Internet o, més ben dit, amb un projecte d’empresa d’Internet a la cartera i un pla de negocis in mente. Som a l’any 2000.

Però tornem al principi, als voltants del 1996. En aquella època, que anomenarem |A|, molts dels cursos i conferències eren gratuïts. Hi anava gent interessada en aquesta novetat que s’anomenava Internet (amb prou feines començava a fer camí el concepte de Societat de la Informació), pioners, tecnoaventurers, emprenedors en potència, investigadors i innovadors impenitents. Hi havia poques empreses del món real, i les virtuals o bé es dedicaven a fer planes web, o bé subministraven accés a la Xarxa.

Un any després, l’estrat |B| es va començar a omplir amb aquells emprenedors en potència que quallaven com a emprenedors novells i nous, més els curiosos, els innovadors i, per descomptat, els tecnoaventurers del període anterior. Allà al fons van començar a treure el cap els tècnics i informàtics d’algunes empreses: algú havia dit que “en això d’Internet cal ser-hi”, i qui millor que un tècnic per saber de què anava la cosa. A ells els va tocar empassar-se cursos de tota mena, des d’HTML fins als “Avantatges de la usabilitat en la confecció d’un web amb punt de ganxet al biaix i vora sense repunt”. Sortosament per a ells, l’estrat |C| va arribar al cap de poc, cap al 1998 més o menys. A toc de sometent del comerç electrònic les pupil.les es van començar a dilatar. Diners? A Internet hi ha diners? On són els diners a Internet? L’informàtic de torn va començar a ser substituït per algú de màrqueting que, en general, no acabava d’entendre ben bé d’on venien –ni cap a on anaven– aquests emprenedors amb empreses digitals de noms estrafolaris.

Mentrestant, passaven coses a les empreses. En la fase |A| algú innovador del departament tècnic s’havia pres la molèstia de fer un webpòster i l’havia penjat a Internet. Se salvava l’expedient: “som al ciberespai”. En la fase |B| les coses agafaven un aire més seriós i s’encarregava el webpòster fora de l’empresa, així es “professionalitzava” aquell “hem de ser-hi”. La web era efectivament més bonica, però tan ineficaç com l’anterior. La inquietud sobre el benefici real de la Xarxa se saldava amb la inanició o amb un estudi encarregat a una consultora de referència. Per descomptat, Internet no formava part ni de l’R+D de l’empresa, ni de l’àrea de gestió o de recursos humans; era una cosa que feia tombs per allà, entre les calderes i les cabines de tercera classe: consumia energia, diners i temps, però de “gent menor”, com consta en alguna inscripció que hem rescatat d’aquest estrat.

L’era |D| va ser fonamental, equivalent al que va passar fa 60 milions d’anys. De sobte, sense avisar i sense anestèsia, Terra va caure sobre la Borsa. Ningú no va saber predir la trajectòria d’aquell meteorit. L’impacte va ser brutal. Va agafar desprevinguts tots els habitants de la bassa, i això va augmentar les seqüeles deletèries de l’ona expansiva. Les conseqüències van ser immediates i a llarg termini, ja que el núvol de pols que va aixecar encara no s’ha reposat del tot i és difícil avaluar el nombre i tipus de víctimes. Les empreses del món real van entrar en una mena d’esbalaiment convulsiu. Què ha passat?, què hem deixat de fer?, què ha fet Terra per merèixer això? La fumarada no els va deixar veure que sense Telefónica com a llançadora, l’únic valor tangible per a un públic que va descobrir Internet majoritàriament a les tanques publicitàries de les parades d’autobusos, Terra només hauria estat una pedreta de les que es poden suportar a la sandàlia.

Però de la fumarada, com passa a les pel.lícules de James Cameron, en va sorgir una nova raça de directius: els executius d’Internet, que ràpidament van omplir fins dalt els auditoris, sigui com a professors, sigui com a alumnes. Aquests mutants van descobrir la importància de les aliances amb cognoms de renom o denominacions d’origen establertes (com els grans bancs, consultores, empreses de capital risc), la necessitat d’un pla, fos quin fos, i l’imperatiu d’un discurs tallant, buit però amb les paraules correctes en ordre.

Amb aquestes armes, van omplir l’estrat |E| i van poblar els hàbitats del B2B, B2C i E=mc2. Aquesta nova generació de directius va descobrir ràpidament que l’espill (speculum) de la borsa permetia muntar una idea i tres contactes per generar expectatives multimilionàries. L’agitació del mercat va abastar nivells de ressonància nuclear. Les noves fornades sortien de sota cada bit com si es destapessin formiguers. La situació va arribar tan enllà que el mateix conseller delegat de Forrester Consulting, l’empresa que ausculta constantment el pols d’Internet, va decidir fer un volt pel pantà per veure qui eren aquests individus: “caps buits, incultes, sense cap visió empresarial, amants dels diners fàcils, sense perspectives sobre on volien ser passats 5 o 10 anys, incapaços d’arriscar res de propi pel negoci que proclamen…”. Una imatge poc edificant, sobre tot per als que havien pujat al tren del descobriment sorprenent que a Internet “el consumidor és el rei”, quan abans mai no havien tingut experiència en el tracte amb aquest “consumidor” (i possiblement amb cap altre) i mai no havien imaginat l’abast de les seves habilitats com a interactor.

Finalment, ara som a l’estrat |F|, en què per primer cop apareixen els directius de les empreses tradicionals. Els hauran explicat tantes coses, hauran llençat tants diners pel camí mentre delegaven decisions que consideraven menors, que finalment han decidit assabentar-se per ells mateixos de què va la cosa. Per si de cas, les grans consultores i els fabricants d’idees de l’era |E| ja els estaven esperant amb els Power Point traient fum. Aquesta gent, però, són una altra cosa: tenen productes, tenen línies de distribució, tenen mercats, són sorruts, però no tenen la cultura d’Internet. L’encreuament de marees entre directius de diferent mena és inevitable. I pot ser fatal. Perquè al pantà comença a córrer la idea que aquesta gent –“els directius” així, en genèric– l’única cosa que volen és diners fàcils, i adéu, si et conec no sé qui ets. Si la situació no es decanta ràpidament, aquí pagaran justos per pecadors, amb les conseqüències negatives previsibles per a tota l’economia. Al ciutadà li costarà cada cop més distingir entre quins són uns i altres i els posarà tots al mateix sac.

La nova població de l’estrat |F| té problemes específics que encara amb prou feines ressonen als auditoris. Més que desenvolupar idees brillants sobre com ser a Internet –això ja ho han fet prou els “altres”– li cal injectar mètodes i procediments de comunicació digital a l’empresa per convertir-la en una organització informacional capaç de desplegar les respostes als reptes que la Societat de la Informació planteja. Això no són webs, no només. I això ni ho ofereixen els “nous directius digitals” –no els incumbeix– ni es resol amb mètodes de compra i venda a través de la Xarxa encara que suposi, immediatament, alguns estalvis de costos. L’impacte d’Internet afecta des de la posició de la mateixa empresa en l’economia, fins a com es configuraran els mercats. I això comportarà canvis substancials en la pròpia organització de l’empresa per afrontar situacions noves i impensables en aquests moments.

En el darrer Baròmetre d’Empreses d’El País/Aguilar, publicat en el suplement de Negocis el 28/5/00 i elaborat entre empreses que facturen conjuntament més de 18 bilions de pessetes, el 94% de les consultades van respondre que ser a Internet és un factor estratègic a mig i llarg termini. El 73% va declarar que menys del 5% dels seus ingressos depèn d’operacions electròniques (sense aclarir a què fan referència). Però la dada més indicativa és sens dubte que el 83% de les empreses afirma que no ha experimentat ni declara promoure un canvi substancial en la seva estratègia d’inversió cultural a Internet (“e-culture”). Per ara, aquesta despesa es redueix a enviar els directius a cursos, conferències i seminaris, però no es construeixen canals que permetin dispersar la formació rebuda cap a la resta de l’empresa. Potser per això el 60% de les empreses consultades considera que no està prou preparada per competir a Internet.

No cal ser Stephen Jay Gould o Michael Crichton per predir qui s’unirà a tota aquesta fauna en l’era |G|: els presidents d’empreses, organitzacions i administracions que, farts de gastar diners i veure’s sacsejats pel clima creat pels directius de nou encuny, per la banca electrònica, per les telefòniques unides en l’esperit supranacional, decidiran comprovar per ells mateixos de què va tot això que té la seva empresa en ebullició i no acaba d’arrencar del tot. No falta gaire perquè els auditoris comencin a publicitar cursos i seminaris per a presidents d’empreses tradicionals. Serà el senyal que un nou sediment es comença a dipositar sobre el jaciment digital. I que haurà començat el 2001. O, com a màxim, el 2002.

Traducció: Eulâlia de Bobes